El canvi de Sarrià al segle XIX.
Evolució de la parròquia al municipi.
Amb aquest títol tan reduït intentem posar de manifest la evolució de Sarria des d'un status que identifiquem amb el mot parròquia cap a una altre status que anomenem municipi.
1.El primer terme "la parròquia" ha estat escollit com a situació d'origen que va restar pràcticament inamovible durant 800 anys, des del segle X fins a finals del XVIII. Significa una forma de vida, una situació social, un cert tipus de relacions humanes, interpersonals, un sistema d'educació, un accés a les escoles, etc.
Si hem de triar una data d'acabament d'aquesta forma de vida potser podríem dir que l'ultima ocasió en que els sarrianencs actuen conjuntament en sentit identitari de parròquia seria precisament l'any 1781 quan es va començar a edificar la nova església ( l'actual ) en substitució de l'edifici antic d'estil gòtic que havia quedat petit. Aquest construcció de fet no s'acabarà fins 1817 després de nombrosos entrebancs i paralitzacions fruits dels grans canvis socials i sobretot la invasió francesa de Napoleò.
Durant tots aquests segles que parlem de parròquia existia una societat i una economia basada en els conreus amb grans extensions i per tant el poder dels terratinents era el més fort de tots. No hem de pensar necessàriament en uns terratinents en sentit latifundista d'altres zones d'Espanya, ni exclusivament en personatges de la noblesa, encara que de fet a Sarrià n'hi havia, com el Baró de Balsareny, marquès d'Alós.
L'expressió Parròquia dibuixa també una vinculació eclesiàstica i no tant geogràfica. Així els veïns del barri de Les Corts al no tenir església ni parròquia pertanyen d'alguna manera a Sarrià malgrat tots els seus drets i furs especials reconeguts pels reis.
La relació entre Sarrià i les Corts es mereix un estudi a part.
I d'altra banda els de Sant Gervasi tot i tenir una església-ermita, també pertanyien a la parròquia de Sarrià.
2.El segon terme del nostre títol "municipi" ens parla d'una situació de forma de vida que en podem dir, amb tots els matisos que vulgueu, democràtica on la vinculació social no ve d'un fet o adscripció religiosa sinó d'una voluntat consensuada, d'una consulta i elecció de les persones. De fet va augmentant paulatinament el nombre que persones que tenen el dret a vot.
Si volem buscar una data representativa inicial potser diríem l'any 1808 en que davant de la invasió de l’exèrcit francès, i de la inoperància de les autoritats i del exèrcit es el poble qui comença a organitzar-se pel seu compte en forma de "guerrilles", creant la seva pròpia organització.
Potser es el primer moment en que es desconfia col·lectiva i obertament de les autoritats i s'actua prescindint dels personatges que sempre havien decidit tot. Davant dels èxits que s'obtenen es comença a veure que la voluntat popular i l'acció col·lectiva pot ser tan vàlida o millor que la dels homes que havien estat al davant de la societat fins llavors.
De fet de la convulsió de la guerra de Napoleó queden ressentides totes les institucions, la monarquia, l'església, la noblesa, l'exèrcit, les ordres religioses, la hisenda, etc.
Arriba a ser tant significativa que tota la societat en pren consciència i tots els agents socials i grups polítics en un moment o altre agafen les armes per aconseguir els seus objectius. Com ho demostren les milícies urbanes de 1822, els grups ultrarealistes de 1827, els carlistes a 1837, els voluntaris de Isabel II, els republicans, etc.
En aquest procés que intentem descriure que dura uns 100 anys veurem avanços i retrocessos doncs la societat es un cos viu que intenta adaptar-se a unes formes canviants.
En el temps que dura aquesta consolidació del fet municipal, de l'expressió de la voluntat de la gent, l'antiga parròquia de Sarrià perd definitivament els seus homes i terres de Les Corts l'any 1836 i el 1850 perd també els homes i terres de Sant Gervasi. Encara a final del segle els homes i terres de Vallvidrera s'incorporen a Sarrià. Fins arribar a 1921 en que es la gent de Sarrià qui perd la seva autonomia davant de la febre expansionista de Barcelona, tema prou estudiat i que aquí només en fem menció.
Aquesta evolució en el terreny humà va de l'any 1787 quan hi havia 657 veïns (2.800 habitants) fins l'any 1900 que hi havia 1.560 veïns ( 6.500 habitants).
Aquest segle XIX a que ens estem referint es el temps que en lo polític es passa de l'antic regim del rei absolutista a la democràcia, encara que el vot sigui reservat a uns pocs, i mica en mica es va ampliant, i recordem que el vot de les dones va arrivar molt més tard.
Es un segle que en lo econòmic es passa de l'explotació agrícola on el poder, l'èxit, l'afany es acumular terres, a una altre societat on el que s'acumula es el capital, empleat en indústries o en rendes urbanes. Al començament de segle el que produïa diners era conrear els camps i a partir de mitjans del segle el que produeix diners es vendre els camps i edificar-los, i en comptes d'acumular terres, acumular diners.
En aquest canvi hi surten perden els masovers de les grans finques que estaven ben considerats com a classe mitja i sovint tenien càrrecs a l'Ajuntament i en canvi comencen a fer-se rics els paletes constructors, minaires etc.
S'observa aquesta transformació en els padrons cadastrals on queda palès que a Sarrià entre 1780 i 1816 la principal font de recaptació d'impostos es el conreu dels camps i una petita part les finques urbanes i no es valora com a fet impositiu els oficis com ferrer, paleta, farmacèutic.
Ja a mig segle concretament al 1852 l'amillarament ens demostra que s'han invertit els rendiments i el primer fet impositiu amb un percentatge del 70 % son les cases i amb un 30 % els conreus.